Abans em considerava un tipus reservat i comprensiu. No deia res fins que creia que el que havia de dir era important. Escoltava i deixava parlar als altres i meditava les seves opinions abans d'expressar la meva. Tenia molta paciència i em costava posar-me nerviós sense motiu. No acostumava a enfadar-me amb tota la meva mala llet. Sempre he donat suport a qui m'ho ha demanat. Recordo que era feliç. Però ara... ara ja se'm acaba la paciència. Perdo els nervis per no res, per tonteries absurdes i ridícules. Dic el que sento sense pensar que puc fer mal. M'importa una merda el que pensin els altres, el que pensin de mi. Vull cridar molt fort i anar molt lluny. Deixar-me en pau i desfogar-me. Oblidar-te d'una puta vegada perquè em fas mal, molt de mal.