Spain is different
Actualment estic llegint el llibre Las cien mejores anécdotas de la Segunda Guerra Mundial de Jesús Hernández. Al capítol 4, titulat Personajes singulares, es fa referència a una frase que digué Franco a Hitler al final de la seva reunió a Hendaya a finals de 1940. És la següent
Para impresionar a Franco y de paso formular una sutil amenaza, Hitler se autoproclamó como el «amo de Europa» y pasó a descibir el fabuloso poderío militar alemán, comentando que disponía de 230 divisiones y preguntándole displicentemente su opinión. Ante esa desmesurada cifra, Franco no mostró admiración, sino que, como buen gallego, contestó con otra pregunta: «¿Pero, están armadas?». Según esas mismas fuentes, Hitler se quedó de piedra y pasó rápidamente a otro tema.No sé si seria perquè era bon gallec o perquè era d'allò més idiota però jo m'inclino més per la segona opció. Més endavant també es parla del moment del comiat entre els dos "dirigents".
A la hora de las despedidas, Franco quiso dejar en la retina del Führer una inmejorable imagen, así que permaneció en posición de firmes con la portezuela abierta. El Caudillo no contaba con el tremendo tirón que daría el tren al arrancar, por lo que estuvo a punto de caer de bruces sobre el andén. Afortunadamente para él, el general Moscardó estava detrás suyo y le sujetó con fuerza, evitando así su caída.El més difícil d'entendre, havent llegit algunes de les anècdotes sobre els dirigents político-militars d'aquella època, és que eren d'allò més simples en el sentit més primitiu de la paraula. Personatges amb un ego desmesurat, acomplexats, paranoics, esquizofrènics amb la capacitat d'atemorir i atraure a la vegada un munt de seguidors sense ser res en especial com a persona, esdevenint un líder indiscutible, no d'una comunitat sinó d'una colla de fanàtics estrets de mires. I el pitjor de tot és que encara en volten uns quants, tan fanàtics com dirigents.
intento per tercer cop comentar el post XD
Deia que si veig que el meu ídol és tan estúpid com per no saber que es fotrà una nata quan arrenqui el tren...deixa de ser el meu ídol...i ell va seguir sent-ho durant anys i panys...
sembla mentida com, massa vegades, només veiem el que ens ve de gust veure. i punt. i el que això ens suposa haver d'aguantar encara... tristíssim...
és que m'he rellegit el meu acabat de fer comentari i m'ha semblat... estrany...
tot plegat m'ha vingut al llegir el de la lulu, amb la que estic totalment d'acord, i m'he embalat...
(espero que ara s'entengui millor i que no ho hagi embolicat més)
ais...
un gran post joel :)
Comenta!