Supermodelo 2006

Ahir a la nit vaig estar mirant Supermodelo 2006, el nou programa de la recent cadena de televisió Cuatro. El motiu d'aquest nou espai és la recerca de la nova cara per a representar a Espanya a New Look of the Year, concurs de moda d'abast internacional. Fins aquí es podria dir que no és res de l'altre món, un simple reality show, un més d'aquests pseudo-programes amb una falsa intenció d'investigació psicològica que fan de tot menys entretenir.
La cadena, Cuatro, va aparèixer com una alternativa a la infinitat de tele-porqueria que ens fan empassar cada dia, oferint programes, informatius i sèries de nivell com ara House, La noche Hache, la innocent però descarada Mission Hill, l'extravagant Cuatrosfera, etc. Però ha caigut en la vanalitat i la rutina de les altres cadenes. Ja no és allò que volia ser.
Potser la culpa no és pas dels directius -segurament que una part en tenen- sinó també de les productores, dels tipus adinerats que veuen que perden audiència i pertant els calerons. El públic cada vegada és menys exigent i està malacostumat a acceptar tot allò que li ofereixen tot i que sigui el mateix, d'igual format però disfressat d'una altra cosa (Gran Hermano, Supervivientes, Operación Triunfo, La isla de los famosos, Hotel Glam, La granja, etc.). Els titllem de tele-porqueria i amb raó. Ells es defensen dient que som nosaltres qui tenim el poder de decisió sobre el que volem veure. Però és que no hi ha res a veure. Si no són xafarderies són serials llatinoamericans amb històries poc realistes. Ens mostren el que hem de veure i no ens deixen decidir el que volem veure. La cultura queda arraconada a altres hores televisives menys favorables perquè és titllada d'avorrida. Sort tenim de TV2, Canal 33 i del vídeo.
Però tornant al principi, Supermodelo 2006 és una autèntica anada d'olla per dir-ho finament i no dir paraules malsonants (per ara).
Primer de tot el lema del programa, que podreu veure estampat als pits (de fet a la samarreta) d'una model sense rostre: "La belleza no sólo está en el interior". Però de que coi aneu? Tota la vida educant-nos amb la idea que el que importa és que siguem nosaltres mateixos, que no tinguem complexes de cap mena i ara va i feu una merda de programa exhaltant la bellesa exterior, oferint com a premi a la guanyadora poder ser utilitzada com un ninot representant d'un país tan patètic com el nostre en un absurd concurs de vés a saber on. Per favor!
Perdoneu-me pel llenguatge i no penseu pas que sóc un model frustrat que ara es vol venjar amb la indústria de la moda. No és el cas. Aquest "mundillo" és així de cruel, fred i abstracte. Sinó que ho preguntin a els/les models. O els hauria d'anomenar mercaderia?
Si ens fixem en l'edat de les concursants ens podem fer una idea de cap on es dirigeix el cànon estètic, i subliminalment el públic destinatari del programa: la majoria no superen els dinou anys, la menor en té tan sols setze i la major vint-i-dos. Totes elles van haver de superar un càsting per poder participar. En aquest procés se'ls va preguntar per les seves mides i després van voler comprovar-les. En un programa d'aquest tipus pot semblar normal fer aquest tipus de proves però si mireu el vídeo La máquina de la verdad veureu que potser aquella no és la millor manera de fer-ho.
Aquesta és una de les moltes coses que trobo absurdes d'aquest programa i que, per resumir, exposo en una llista:

• Perquè ha de ser una model, la Judit Mascó, qui presenti el programa? No seria més lògic que ella formés part del jurat? Ella sí que té experiència en aquest camp, sap com és, sap com tractar el tema. Però de conduir un programa no en té ni idea. Hagués estat millor un presentador tipus Jesús Vázquez, hauria donat "vidilla" al programa; si en canvi el volieu més seriós podrieu haver pensat amb el Sobera, aquell del moviment de selles, segur que ja no li vindria d'aquí.
• Sabent que aquestes noies són possibles futures models... per què no formen part del jurat especialistes (per dir-ho així) del món de la moda, gent que sigui d'alguna agència o algún dissenyador reconegut de passarel·la?
• El professorat és massa exigent. Insultar a una de les noies dient-li que té les orelles sortides, fer-les posar dins de l'aigua, fer una sessió fotogràfica amb taràntules, escorpins i serps, fer pujar a la passarel·la a les noies per dir quina d'elles nomina davant de totes.
• Per què la primera expulsada és la que tenia un aspecte més normal?
  
• Conviure en una residència plena de càmeres. Ja sabem que volen ser models però per això les hem de veure 24h?
  
• Per què totes les concursants, tot i haver passat només una setmana de l'estrena, han plorat algun cop?
• Per què la professora d'estètica i vestuari porta un tutú rosa com si fós d'allò més habitual?
• Per què hi ha paletes com a públic?

Qui consideri hores d'ara que aquest programa ha de seguir en antena és que realment no ha captat l'abast i el greu poder d'atracció que té sobre la població. I no ho dic pas en el bon sentit. Ens mostren un cànon que el voldran seguir les/els adolescents. Un cànon estètic de bellesa que és malinterpretat dia a dia amb la moda. Noies repentinades, maquillades, altes i primes, massa primes. Però que no han pensat en la repercussió que pot tenir? I encara diré més, les noies cuncursants no tindran alguna seqüela psicològica posterior o les enduriran prou per fer-les tant competitives que no sentin res? Són elles mateixes que han volgut participar o han estat induïdes per tercers a fer-ho (amics, coneguts, representants, agències, pares)?
Des d'aquí demano a Cuatro, propietat de Sogecable, S.A., que retiri d'antena el programa Supermodelo 2006 per fomentar un cànon estètitc erroni i no ser conscient del que això representa. Si sou partidaris d'aquesta idea no dubteu en deixar un comentari en aquest mateix post i de difondre la vostre opinió en altres llocs.

Resultats

Avui he tingut la visita amb la doctora i ja m'ha donat els resultats de l'analítica de sang de fa una setmana. Segons això estic recuperat del tot, sobretot el fetge que ara està a nivells normals, excepte per un possible augment de... de... diminuts éssers vius dolents. De totes maneres m'ha recomanat que no faci res d'esport i que estigui un altre mes fent repòs.

Spain is different

Actualment estic llegint el llibre Las cien mejores anécdotas de la Segunda Guerra Mundial de Jesús Hernández. Al capítol 4, titulat Personajes singulares, es fa referència a una frase que digué Franco a Hitler al final de la seva reunió a Hendaya a finals de 1940. És la següent

Para impresionar a Franco y de paso formular una sutil amenaza, Hitler se autoproclamó como el «amo de Europa» y pasó a descibir el fabuloso poderío militar alemán, comentando que disponía de 230 divisiones y preguntándole displicentemente su opinión. Ante esa desmesurada cifra, Franco no mostró admiración, sino que, como buen gallego, contestó con otra pregunta: «¿Pero, están armadas?». Según esas mismas fuentes, Hitler se quedó de piedra y pasó rápidamente a otro tema.

No sé si seria perquè era bon gallec o perquè era d'allò més idiota però jo m'inclino més per la segona opció. Més endavant també es parla del moment del comiat entre els dos "dirigents".

A la hora de las despedidas, Franco quiso dejar en la retina del Führer una inmejorable imagen, así que permaneció en posición de firmes con la portezuela abierta. El Caudillo no contaba con el tremendo tirón que daría el tren al arrancar, por lo que estuvo a punto de caer de bruces sobre el andén. Afortunadamente para él, el general Moscardó estava detrás suyo y le sujetó con fuerza, evitando así su caída.

El més difícil d'entendre, havent llegit algunes de les anècdotes sobre els dirigents político-militars d'aquella època, és que eren d'allò més simples en el sentit més primitiu de la paraula. Personatges amb un ego desmesurat, acomplexats, paranoics, esquizofrènics amb la capacitat d'atemorir i atraure a la vegada un munt de seguidors sense ser res en especial com a persona, esdevenint un líder indiscutible, no d'una comunitat sinó d'una colla de fanàtics estrets de mires. I el pitjor de tot és que encara en volten uns quants, tan fanàtics com dirigents.

Blogs en català

La forta presència del català a la xarxa queda demostrada amb aquest gràfic realitzat mitjançant una sèrie d'algoritmes i altres tècniques informàtiques. Superem amb escreix el nombre de blogs escrits en espanyol i d'aquí a un temps atraparem l'anglès (juas-juas), però de moment no ens podem queixar.

Una boda i una beta

Demà és la boda del meu cosí David i la Simo. És a Mataró i hi anirem amb bus, sí amb bus. Ja faré fotos i algun video amb la nova càmara que vam comprar.
I hauràs vist que no pots navegar pels arxius del blog oi? El fet és que Blogger ha introduït una fase beta que en teoria millora tots els continguts del servei, però també ha canviat alguns dels codis de l'html. O sigui que, fins que no trobi la manera de solucionar-ho, els arxius queden arxivats, valgui la redundància (sempre ho havia volgut dir això!). Fins demà!

Ja he penjat les fotografies, les pots veure tot clicant aquí

A veure si hi anem

Ja tenim hotel per anar a Londres els dies 15 a 18 de setembre. Es diu Grapevine Hotel i te la mateixa pinta que la casa de Mr. Bean. Tot i això tenim els avantatges que buscàvem: obert les 24h., check in 24h., esmorzar inclòs, taquilles per a guardar l'equipatge el dia que marxem i, el més important, llit de matrimoni amb bany privat. Està situat aprop de Victoria Station des d'on podrem anar allà on volguem i, sinó, tenim el centre a uns quants minuts a peu, si més no els edificis i llocs més "famosos". Clar que les distàncies mesurades en un mapa són proporcionalment diferents en la realitat i enganyen bastant. Però confiem en poder visitar tot el que hem planejat.
Només ens falta arreglar el tema dels passaports i l'assegurança de viatge (en el meu cas) i procurar tenir tota la documentació en regla. Avui mateix he imprès les confirmacions dels bitllets de vol, la reserva de l'hotel i molta més informació per entregar-ho quan ens ho demanin i per si de cas hi ha algun problema. Tot i que avui ja n'hi ha hagut un, però de "força major".
La policia anglesa ha frustrat un imminent atac terrorista contra avions que sortien de Londres cap a ciutats d'EEUU. L'aeroport més important de Gran Bretanya, Heathrow, ha tancat els seus accessos i ha restringit els vols provocant un caos en la planificació de vols cap arreu del món. Però no explicaré tot l'enrenou i és millor que t'informis, si vols, amb l'article publicat a La Vanguardia.
Espero que després d'haver fet plans, per segona vegada, no se'ns espatllin per culpa d'algú altre. Creuem els dits!

FNACUDONRAZZ

El dissabte vam passar la nit a Barcelona amb uns amics de la Lu, el Joan i la Kuri. Durant la tarda vam estar donant voltes per l'FNAC per mirar i remenar com sempre fem i per casualitat vaig trobar un cd doble d'un grup del qual no n'havia sentit a parlar massa: Them. Però quan vaig veure la fotografia del cantant em vaig adonar que era Van Morrison, un dels meus preferits.
És un recull de tots els seus grans èxits i és realment boníssim. Sobretot els singles "The Story Of Them (Parts 1 & 2)", "Don't Start Crying Now", "Gloria" i "Baby Please Don't Go". Després vam anar a mirar roba per posar-nos la mateixa nit i ens vam fer fotos a Plaça de Catalunya.
Cap a les deu vam anar a sopar en un restaurant fashion anomenat UDON, on la seva especialitat són els fideus o "udon" en japonès. Els noms són una mica difícils de pronunciar si no has anat mai a un restaurant asiàtic i els títols dels menús són molt divertits (Kojon Udon per exemple).
Els plats són força grans o sigui que no et pots quedar amb gana, però jo sí o sigui que també em vaig acabar el plat de la Lu (que per cert era un enorme vol d'arròs que estava deliciós). Jo vaig triar el Yaki Udon Beef: fideus gruixuts amb verdures, fines tires de vedella i una salsa per llepar-se els dits, literalment, perquè t'ho has de menjar amb pals però no ens resulta cap problema perquè a aquestes alçades ja en som uns experts.
I després de sopar vam agafar el metro cap a Marina per anar a prendre alguna coseta a l'Ovella Negra i després cap a Razz, on no hi havia anat des del concert del... del... els que ja us ho he explicat ja sabeu qui és.
I cap a les quatre de la matinada la Lu i jo vam anar cap a la Barceloneta per veure sortir el Sol des de la sorra de la platja. Era massa aviat i l'únic que vam poder veure van ser guiris borratxos banyant-se en pilotes i el típic "Cerveza amigo? Cerveza?". Erm... sí, ja ho sé, però va estar molt bé seure una bona estona abraçats. Però com que feia una mica de fred vam decidir anar cap al metro, esmorzar alguna cosa en una granja tradicional catalana regentada per indis o paquistanesos i tornar cap a casa amb tren. I dormir. Dinar amb la iaia. I descansar.
I ahir vam anar amb els pares a la Maquinista per mirar roba (un altre cop) pel casament del meu cosí. La Lu es va quedar una gorra tipus "London, here I am" d'allò més xula i jo una camisa "A que semblo elegant i seriós?".
Després, ja a Terrassa, a sopar a La Tagliatella, on van rebre el pare quasi fent-li reberències perquè treballi per ells. Amanides boníssimes, Tagliatelle abundant i pizzes gegants per sopar. I, per acabar, un gelat de dulce de leche. Mmmm. El proper cop et prometo que et sorprendré Lu.

Aprofitant l'estiu (com es pugui)

Pel que fa a la mononucleosi ja la tinc força superada tot i que ara he d'estar fent repòs fins al proper control mèdic, que serà el dia 21 d'agost. Sí, "les cosas de palacio van despacio", igual quan em va passar allò del Raynaud que em vaig estar un any per saber que era realment. I ja no bec tant Aquarius, bàsicament perquè no en comprem.
Qui s'ha posat més malalta és la meva iaia. Fa un parell de setmanes que està entrant i sortint de la mútua, visitant-se amb els metges i fent-se anàlisis. Ella no se'n adona massa del que té realment i creiem que tampoc ho sabria assimilar. S'enfada i està de mal humor perquè mai li ha agradat fer el que els altres li diuen, anar amunt i avall entre passadissos d'hospital sense saber per quin motiu quan ella insisteix que es troba bé. Avui li tocava una transfusió de sang... a veure com s'ho ha près.
Canviant de tema, el dimarts vam anar a l'IKEA. Un altre cop. Però aquest cop hi vam anar amb la Lu perquè es volia comprar caixes per posar-hi trastos. I n'hi havia un munt però cap que ens fés el pes, ni a ella ni a mi. Tot i així en va comprar unes de força maques. A part d'això jo em vaig comprar unes espelmes de colors i la Lu l'altre joc per intercanviar-les, així els dos tindriem les mateixes. Oooh!
Ah! sí, i també em vaig comprar un altre bonsai. Què passa?
I per acabar, al final hem decidit anar a Londres uns dies aquest setembre, suposo que ja estaré recuperat del tot i, sinó, m'ho hauré de prendre amb calma. Ara només hem de comprar els bitllets d'avió i reservar una habitació d'hotel. I a comprar souvenirs per tots... Lu, amb 30€ ja fem no?