Tornen The Police

Fa uns dies que es rumoreja sobre la retrobada del mític grup britànic The Police, encara que de moment només serà durant l'actuació d'obertura de la cerimònia dels premis Grammy a Los Angeles el proper dia 11 de febrer. Aquest és el 30è aniversari de Roxanne, el single que els llençà a la fama. Tot i això, la seva música continua agradant i segueix tenint la mateixa energia i magnetisme que els va caracteritzar durant els anys de vida del grup, dissolt el 1984 tot just després de publicar Synchronicity. El seu retorn, doncs, hauria de poder superar o si més no igualar aquella potència i vitalitat que tan agrada de les seves cançons, ritmes i lletres, però crec que serà molt difícil conservar el seu estil i sorprendre'ns amb alguna cosa nova. Però tot és possible. (via)

Tenia raó

Ho sabia i ningú em creia! Tot i que pot semblar mentida Antena 3 va emetre fa uns quants anys la sèrie The Simpsons en català.

Una nit al teatre

Ahir al vespre vam anar a al teatre a veure El mètode Grönholm de Jordi Galceran. Ja feia un any que intentàvem anar-hi però vés a saber per quin motiu no hi vam poder anar fins ahir, just quan ja es representa la tercera i última temporada.
Després de passejar per Barcelona per fer una mica de temps vam entrar al teatre Poliorama amb les expectatives en alerta desitjant que ens agradés. I puc dir que no em va decebre gens ni mica. La posada en escena, la seva simplicitat artística, una trama cada vegada més complexa, divertida, exagerada, cruel però en el fons genial. En definitiva, Jordi Díaz sorprenent, Jordi Boixaderas magnífic. No te la pots perdre que encara hi ets a temps.

Cinc coses sobre mi

L'altre dia la Lu em va passar el torn en la cadena "Cinc coses sobre mi" o, tal i com es diu ara, un meme. El que passa és que no sé què explicar. A veure què tal això:

1. Quan tenia pocs mesos i m'enfadava (o simplement perquè m'avorria) inflava les galtes i doblegava els braços com un lluitador de lluita lliure quan presumeix dels seus músculs.
2. La meva germana em va pintar el cap amb un bolígraf quan era un nadó perquè així pogués tenir una mica de "cabell". Com a represàlia li vaig mossegar el cul, amb les genives clar.
3. Sempre que em llevo intento posar primer el peu dret a terra. Superstició? No, una mania estúpida.
4. Durant l'EGB presumia de tenir un bon comportament a classe i una bona relació amb el professorat fet que em permetia fer alguna tonteria de tan en tan i poder culpar a algú altre sense por a ser castigat.
5. No m'agraden els videojocs ni les consoles, m'avorreixen poc després de fer-les servir.

D'aniversari

Avui el meu angelet i jo fem un any. I des de que estem junts han canviat un munt de coses a la meva vida: he passat moments molt bonics amb tu, hem anat a molts restaurants a dinar i sopar tot i que no teniem massa diners, hem anat a la platja (un sol cop però va ser molt divertit), vam baixar per les muntanyes russes a l'estiu, hem vist una vintena de pel·lícules al cinema i unes quantes més a casa, ens vam acabar un pot de crispetes dolces gegant, hem anat a Londres i anirem a Viena i Tokyo (!!!), hem demanat hora per sopar i al final no hi hem anat, has fet que torni a estudiar, treballo de forma "legal", sento que m'estimes i fas que em sentir únic quan estic amb tu. Què més et puc demanar? Que et quedis una estona més! Felicitats princesa!

Cares

A finals de l'any passat vaig llegir una entrevista de El País a George W. Bush sobre la situació de les tropes destinades a Iraq. En aquesta el president dels Estats Units reconeixia, per fi, que "no estan guanyant" i delegava la decisió dels plans futurs a els seus gabinets d'experts i subordinats però sense donar un pas clar i definitiu. Les seves respostes paguen la pena llegir-la.
Ara, després de l'execució a corre cuita de Saddam Husein i amb milers de vides perdudes durant el conflicte, la situació es mostra d'una altra manera, més pròxima si em permeteu. El diari nord-americà The New York Times ha fet un seguiment exhaustiu de la guerra estudiant-la, valorant-la, quantificant-la i posant-li nom i cara a tots aquells milers de soldats que hi han perdut la vida. A part d'això també hi ha estadístiques molt interessants des de l'inici, el 16 de març de 2003, fins a l'actualitat: nombre de morts dividits per edats, raça, branca militar, localitzacions i zones més violentes, el balanç total de morts any rere any, etc.
Veure tot això impacta. Fa pensar. Penses que és molt dur per a tots aquests soldats haver de combatre i perdre la vida per una causa que no s'aguanta per enlloc i que el seu propi instigador comença a no creure's. Però és inevitable no pensar en la població civil. Just ahir vaig sentir al telenotícies que les víctimes o danys colaterals, com malhauradament ja s'acostuma a dir, ja han arribat a una xifra de 53000 baixes. I on són les seves històries?

Què fas ara?

Fa uns dies Chris J. Davis va escriure un post on explicava i donava els recursos per fer un Lifestream, una espècie de recull de tot allò que fa a través d'internet, com ara què llegeix, què escriu, que pensa, què mira o què escolta, tot mitjançant la tecnologia dels RSS i escrit en PHP. Més tard, Michael Heilemann va decidir fer el mateix i ho va penjar al seu blog d'aquesta manera. Queda bé oi? Si més no fa gràcia i el que voldria ara és fer-ne el meu. Fa dies que em barallo però no acaba funcionar. *Sigh*
Però de moment, i com a excusa, pots mirar els meus "passos" per la xarxa a Twitter, Last.fm, Del.icio.us i Flickr.