Sol solet

Aquesta és una fotografia comparativa entre el nostre Sol i l'estrella més gran de l'Univers descoberta fins ara, l'anomenada VY Canis Majoris, d'un radi estimat entre 1.800 i 2.100 radis solars, tot i que hi ha estudis que contradiuen aquesta teoria rectificant el número a tansols 600 radis solars.

Algú dirà "no som res!". És veritat, però amb aquest Sol podriem agafar un bon to de pell, eh?

1 + ½

Felicitats preciosa!

Exposició de cartells al MNAC

Demà s'obre l'exposició El cartell modern al MNAC i durarà fins al 30 de setembre. Per tansols 5€ podràs veure una gran mostra de cartells, prop de 80, que durant els inicis del segle vint van començar a tenir molta importància com a obra artística i van marcar els models de la cartelleria publicitària europea.

Indy 4

Ja s'està rodant la quarta entrega divuit anys després de la última croada! I com a fan indiscutible he de dir que l'espero en candeletes. I qui no?

CSS? %&@$!

Porto tot el dia barallant-me amb l'estil CSS del blog per mostrar els meus enllaços de Del.icio.us, i comencen a coure'm els ulls.

Quin és el problema? Amb tots els editors que faig servir (Coda i CSSEdit) i rumiant-m'ho bé dins del cap no aconsegueixo fer que es vegi tal com s'especifica. Per això tinc dues teories: la primera és que l'script que genera la llista té un estil propi el qual no es pot modificar i, segona, hi ha algun tipus de conflicte amb una altra etiqueta especificada com a li o ul, i és el que em posa dels nervis.

De totes maneres, he fet una petita pàgina amb l'script i l'he penjada al servidor on de moment es veu tal i com jo vull, fet que em certifica que hi ha un error en el CSS del blog. I no el sé trobar. Algú em pot ajudar? Umf.

Pífies i despropòsits

No et fa ràbia quan, tot il·lusionat per veure la última pel·lícula del teu actor preferit, t'adones amb estupor que la veu no és la que li pertoca? Em refereixo a que quan estàs acostumat a sentir al Robin Williams per res del món el pots associar amb una altra veu que no sigui aquella. Aquestes són les grans virtuts del doblatge.

Tan se val si es comparteixen els dobladors el que importa és que aquest, com a bon professional, sàpiga modul·lar, matisar i interpretar de mil maneres molts actors amb multitud de registres i tots ells completament diferents: l'esmentat Robin Williams, Tom Hanks, Kenneth Branagh, Tom Cruise, Sean Bean, Roberto Benigni, Nicolas Cage, Sean Penn, Dennis Quaid, etc. tots ells doblats per l'increïble Jordi Brau tan en català com en castellà.

Però anem al gra. Fa poc he pogut veure "El hombre del año" que per culpa de passar quasi inadvertida pels cinemes d'EEUU, ha entrat a Espanya directament en DVD. Fins aquí cap problema. La pel·lícula tracta sobre la possibilitat que un famós humorista de televisió i presentador del típic late night show pugui arribar a ser president d'Estats Units. La direcció de Barry Levinson (Good Morning, Vietnam, Rain Man) sorprèn en no tenir la mateixa frescor de fa uns anys però el film guanya amb el fantàstic diàleg i la interpretació d'en Robin Williams. En què falla? En l'horrorós doblatge. De debò que sembla una broma pesada i de mal gust. Primer de tot cap veu de doblatge es reconeixible, no hi ha so ambient sinó una cadena buida de frases que perden interès i la interpretació (si se'n pot dir així) dels dobladors és nefasta: monotonal, sense carisme i aburrida, amb la intenció d'amular amb semi-professionalitat els autèntics aritstes. Qui ha fet el doblatge doncs? La mateixa distribuidora. Per què? Per estalviar diners segurament i no haver de pagar a professionals o, en tot cas, algun artista famoset del panorama espanyol.

El que aconsegueixen amb aquestes burdes maniobres és dissuadir a l'espectador i banalitzar la feina del professional. No tothom pot doblar, s'ha de tenir presència, carisma, estil.

Però la cosa no s'acaba aquí. El pitjor de tot són les profanacions als clàssics del cinema. M'explicaré. Fa un temps vaig trobar en DVD "Todos los hombres del Presidente", un film de 1976 d'investigació periodística basada en els fets reals al voltant de l'escàndol Watergate, dirigida per Alan J. Pakula i protagonitzada per Robert Redford i Dustin Hoffman. Una d'aquelles que s'han de veure. Em vaig sorprendre per dues coses: primer, el preu, no més de 6€ per una edició de dos discos i, segon, per la reedició i restauració de la pel·lícula original de 132 minuts de duració. Endevines què va passar? Sorpresa! L'edició especial no tenia res d'"especial" excepte una falsa "restauració" del so on les veus del doblatge original no se sentien del tot bé s'hi sobreposaven unes d'altres més noves, més clares però sense cap gràcia! Eren completament diferents, tant que semblava que no parlessin els mateixos. Els accents, les antonacions, els matisos, tot canviat en un instant durant talls de menys de quinze segons. Al principi pensava que s'havia desconfigurat el reproductor però en confirmar-ho per tercera vegada em vaig començar a mosquejar. Quin horror! Com podeu fer això a un clàssic? És com si d'aquí a deu anys li afegíssim color a la Llista de Schindler!

Un altre cop, què han aconseguit? Que al cap de mitja hora deixi d'interessar-me i no segueixi la complexa trama de la pel·lícula (tot i que es manté en gran part el so original).

Diràs que sóc un maniàtic i un exagerat. Potser sí que ho sóc però hi ha coses que treuen de pollaguera a qualsevol. Imagina que vas a veure una pel·lícula infantil, per exemple Los Increíbles, i t'adones que qui fa de narradora és l'Ana Rosa Quintana. Et sentiries incòmode, oi? Doncs és el que va passar realment. "Potser no ho fan malament del tot" diràs, però no és el mateix! No vull imaginar-me la cara d'un famoset quan sento la veu del personatge, vull saber què m'està dient i ficar-me dins la història.

Tan me fa si ho fan per diners o per motius purament necessaris. Com a mínim fés-ho amb més gràcia i més encant. I si s'ha de restaurar el so d'una pel·lícula de fa bastant o ho deixeu tal qual, amb sorolls i desajustat, o ho talleu i passeu'ne via (sempre i quan no afecti massa a la història). Millor això que escoltar com el teu veí li possa veu al Tom Cruise.

Secrets inconfessables

La Lu m'acaba de passar un meme sobre secrets inconfessables... però la veritat és que en tinc ben pocs (per no dir cap). N'he de dir vuit, no? Em costarà.

1. Encara compro CD's i DVD's a l'FNAC. Serveix?
2. Un cop vaig trencar un llum de l'escola i vaig amagar els vidres trencats sota d'un decorat de fusta.
3. Quan vaig anar al Lido a Venècia uns companys de classe i jo, avorrits i sense son, vam empaperar durant la nit l'edifici del davant de l'hotel amb pasta de paper de vàter... des de la finestra de l'habitació. Es que només recordo gamberrades? Mea culpa!
4. A mi sí que m'agradaria tornar a ser més petit, cap a l'edat que tens quan fas l'ESO, però amb la mentalitat d'ara, amb tot el que he anat aprenent -a base de cops- i sabent com és la vida.
5. Vaig anar al concert del Bustamante a Razzmatazz.
6. En l'adolescència el simple rosament de la mà de les noies em posava tonto.
7. No m'he emborratxat mai, ni he provat el tabac, ni m'he drogat... la resta sí.
8. També llegeixo el Cuore però només per seguir-li el fil a la Lu quan m'explica coses de famosos.

Xavi, sé que t'ho llegiràs, et toca! I ara em toca a mi fer-ne un de meme. Em pica la curiositat i m'agradaria que féssis una fotografia de tot el que portes a la bossa (o bolso). Li passo a la Lu i a la Lali.

Salou '07

Ahir vam tornar de passar el cap de setmana a Salou fugint de la festa major i el xivarri. Uns dies de no-fer-res sempre van bé i ja en teniem ganes, tan la Lu com jo.
Teniem pensat anar en plan motxilla a l'esquena però vam decidir (per sort) anar fins a la platja amb cotxe. I vam estar de sort perquè el diumenge a la nit va caure una de les més fortes tormentes elèctriques que recordo... i mira que n'he vist!
Un cop al càmping La Siesta (#), després de muntar-ho tot i adonar-me que m'havia deixat el sac de dormir i l'olla per cuinar, ens vam refrescar una bona estona a la piscina amb el suau Sol de mitja tarda. L'endemà vam passar part del dia a Port Aventura i per la tarda fent un vol per la platja.

Després d'això s'ha de reconèixer que no hi havia gens de ganes de tornar però ens queda el consol de saber que ben aviat podrem tornar a marxar cap a Amsterdam ni més ni menys! I just després cap a Berlín! I al tornar d'una escapada a la Pica d'Estats, una volta de cinc dies per Roma. I per acabar, un cap d'any de fantasia parisina a la capital de la llum, del xampany, del paté, de l'idioma amb accent horrible i l'oh lala!